Primera entrada: jo i les meves llengües

Poder-nos expressar amb paraules no és una etimologia, sinó un miracle.

M’agrada començar el blog amb aquesta frase. Aquesta frase demostra la importància de la comunicació, la possibilitat de poder parlar, de compartir experiències amb persones de tota mena. Què hi pot haver millor que fer-ho en diverses llengües?

Em dic Marta i sóc estudiant de Llengües Aplicades a la Universitat Pompeu Fabra. Sóc de Lleida, de Linyola (Pla d’Urgell) i, així doncs, parlo el català nord-occidental. Em sento molt orgullosa del meu poble i del meu català, m’agrada haver nascut entre granges, ovelles, porcs, vaques, cols i enciams, poder dir expressions com “ambaparar”, utilitzar paraules com “mixó” i “quets” i poder dirigir-me a la meva àvia com a “padrina”.

A banda d’això, centrem-nos en el que sóc. Sóc una estudiant de llengües pròpies (català  i castellà) i de llengües estrangeres (anglès, francès i italià). Pel que fa a les meves llengües pròpies, em considero bilingüe (deixant de banda diverses pífies que pugui fer de vegades en castellà). Ara bé, si hagués d’especificar quina considero la meva primera llengua i quina la segona, diria que el català i el castellà respectivament, ja que domino una mica més el català, la llengua que he parlat sempre a casa i amb els amics de tota la vida.

Vaig començar a parlar català des de ben petita, a casa, amb la meva família. La primera paraula que vaig dir, segons els meus progenitors, és “tete”, quan tenia uns 10 mesos de vida. I us preguntareu... tete per què? Per què tinc dos germans, oi? Doncs no, des de ben petita ja es veia reflectida la meva golafreria i la meva passió per menjar, i “tete” era, doncs, el que jo deia quan volia llet amb biberó. M’agradava tant que va ser la meva primera paraula.

Recordo una anècdota de quan vaig començar a anar a l’escola bressol La Cipa, quan cada dia ens passava a buscar un mini autobús pel poble per conduir-nos-hi, ja que era a les afores del poble i molta gent no podia o no tenia temps per anar-hi. Bé, doncs, sovint arribava tard perquè no volia sortir de casa sense haver-me pres la meva lleteta amb el biberó, però un dia, qui va arribar tard va ser una altra noia i, precisament, perquè s’havia estat prenent el seu biberó i a mi no se’m va ocórrer res més que recriminar-li-ho dient: “tan grandota?”. Bé, cal dir que la noia era més petita que jo...

Pel que fa a la llengua d'escolarització, vaig ser escolaritzada amb l'alfabet llatí i completament en català, però el castellà el vaig començar a aprendre des de petita, també, quan tenia uns 6 anys, a l'única escola pública del poble, El Sitjar. Ens el van imposar a l’escola, i la majoria de nosaltres no enteníem per què. Nosaltres, uns marrecs de poble acostumats a un català “basto”, havíem de començar a parlar castellà a les classes de llengua castellana. Ens angoixava, no sabíem com fer-ho, no hi estàvem acostumats o simplement no érem conscients de quina llengua estàvem aprenent, ja que és una llengua que ens quedava a tots força lluny, no la parlàvem ni l’havíem parlat abans. I vam haver de començar.

Més endavant, cap als 8 anys, vam començar a aprendre anglès. Recordo que ens feia molta il·lusió aprendre’l i el vam agafar amb moltes ganes. També recordo la primera paraula que vaig aprendre en anglès “table” i no sé ben bé per què. M’agradava, i no parava de repetir-la en tot el dia. També m’agradaven les classes d’anglès, m’agradava com ensenyava el nostre professor. Ell defensava el model d’aprenentatge basat, sobretot, en la llengua oral, en dividir-nos en grupets de 3 i 4 i parlar, intentar reproduir frases amb les noves paraules que havíem estat aprenent. La seva manera d’ensenyar era molt dinàmica i divertida. Malauradament, fa uns anys que aquest professor ens va deixar, se’n va anar per culpa d’una malaltia i ens va saber molt greu a tots, per ell, per la seva família, la gent que l’estima i per la quantitat de nens i nenes que mai arribaran a conèixer una persona tan especial. Especial perquè a hores d’ara, gràcies a aquesta persona que em va transmetre una passió per l’anglès i, així doncs, tinc un bon record de la meva primera experiència amb aquesta llengua, he anat continuant i ara gaudeixo d’un nivell C1 en anglès.

A banda de l’anglès també estic estudiant francès a la universitat. Per desgràcia, el francès no el vaig començar a aprendre tan aviat sinó que un xic massa tard, durant el meu primer any a la universitat. Tinc contactes, però, que parlen francès, la qual cosa ha influït a l’hora de voler-lo aprendre, és a dir, de voler triar el francès com a segona llengua estrangera en el nostre grau i no l’alemany o la llengua de signes catalana (LSC). El francès m’agrada, m’agrada parlar-lo i estudiar-lo, però no tinc un nivell tan bo com de l’anglès; suposo que a hores d’ara dec tenir un B1, que tampoc està gens malament, però m’agradaria millorar-lo.

També he estudiat algunes altres llengües, algunes més intensament i algunes així per sobre. Primer de tot, vaig començar a estudiar l’italià, ja fa uns quants anys, de forma autodidàctica, a casa, amb llibres i amb contactes italians que m’ajudaven a millorar. M’agradava molt la música en italià i m’agradava poder entendre les cançons i poder-me comunicar amb gent d’Itàlia, ja que hi he estat un parell de vegades. Més endavant, quan em vaig sentir preparada, em vaig apuntar a l'escola oficial d'idiomes (EOI) i als exàmens finals del 5è nivell per veure si els aprovava. Reconec que vaig arriscar-me una mica, m’hauria pogut apuntar al 3r, però volia provar-ho. I sí, els exàmens em van anar bé i ara disposo d’un títol que acredita que tinc el 5è nivell d’italià.

A banda de l’italià, durant el nostre Erasmus al segon curs de grau, vaig voler introduir-me a dues llengües noves: el portuguès i el rus. Diria que em vaig matricular a portuguès perquè no tenia cap més opció poder quadrar els meus horaris en la nova universitat (University of Leeds); o em matriculava a portuguès o em quedava sense els 10 crèdits que em faltaven per poder completar la meva estada (parlant de la part acadèmia...). I el rus. No sé ben bé per què vaig escollir rus, ja que és una llengua completament diferent de la meva, però volia provar-ho, per mi era tot un repte aprendre’l en una universitat anglesa i amb un professor que parlava amb un accent “Yorkshire” a més no poder. I ho vaig aconseguir! Ara mateix sé llegir i escriure en ciríl·lic i, si m’ho proposo molt molt i molt, puc entendre força coses dins d’un text. N’estic contenta.

Quines expectatives tinc?
En primer lloc, m'agradaria treballar com a professora de llengües; o bé professora d'anglès a Catalunya o bé professora de castellà en algun país estranger. També m'agradaria  continuar estudiant rus més endavant i, si puc, més llengües, ja que amb els idiomes pots fer de qualsevol lloc casa teva.